‘Aquest nen treu cançons’, li va dir el mestre Pere Vallribera als meus avis a la botiga del carrer Tallers. El estudis li van passar volant, i la postguerra imposava racionaments. Així que va debutar, ben jovenet, amb una orquestra al hotel Rigat de la plaça Catalunya, on descobriria a Duke Ellington, Cole Porter… i el jazz va entrar en escena.
Magníficament conjuntats i amb camises llampants, l’Orquestra Tropicana la formaven, des de l’any 1951, Francesc Burrull al piano. L’Agapit Torrent al violí, el primer a l’esquerra de la foto. Amador Molins, segon violí i trompeta. I també eren al conjunt Magí Almiñana, Jaume Villagrasa i Jordi Coll.
Quatre d’aquests components formarien, pocs anys després, el Latin Combo. Van demanar permís per fer servir el nom, que ja estava registrat, a l’Orquestra Tropicana de Palafrugell.
Va ser el 18 d’abril en un concert a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova. Una dotzena de músics i intèrprets que han posat veu a la poesia de Pere Tàpias. El disc va publicar-se a l’octubre i ara s’ha fet el concert en el marc de la programació de l’Escena Vilanova. Ho explicaven així al Canal Blau.
Va ser a principis de l’any 2006 quan van fer els quatre recitals diferents al Teatre Nacional. El primer, ”Raimon: lletra i música”. El segon el van dedicar a Salvador Espriu, el tercer a Ausiàs March i altres poetes dels segles XIV a XVI, i el quart concert, ”Raimon Antològic”. El pare, Francesc Burrull, se’n va encarregar de la direcció i del piano. La producció la portava la dona del Raimon, l’Annalisa Corti. Els músics van ser Josep Maria Alpiste, violí; Joan Ignasi Ferrer, viola; Esther Vila, violoncel; Francesc Puig, clarinet; a la guitarra, Miquel Blasco i Víctor Valls; i a la percussió, Pep Figueras.
Per al seu vuitantè aniversari, a l’octubre del 2014, es van celebrar diversos actes d’homenatge. Podeu veure i escoltar un fragment de la vetllada al l’escenari del Jamboree, acompanyat de bons músics i amics. També us ensenyem una sèrie de fotografies fantàstiques de l’amic Juan Miguel Morales.
La primera edició d’aquest premi seria el detonant d’altres reconeixements a la trajectòria musical, com la Creu de Sant Jordi. La gala es va fer al març del 2017 a l’Auditori de Girona. Laura Simó, Lluis Llach, Núria Feliu, Josep Maria Espinàs i Maria del Mar Bonet, entre d’altres, van acompanyar el pare. Foto: Vicens Tomàs
Què et suggereix el nom de FB?
Ens vam conèixer cap al 1980, jo venia de Suïssa, en una època molt important de la meva vida. Els dos feiem classes a l’Aula (de Música Moderna i Jazz) del carrer Montornès, i els dimarts dinavem junts amb Roda, el Rosales, el Ponsa…ens ho passavem molt bé, recordo molt aquells dinars. Després també vam tocar junts moltes vegades, me’n recordo dels duets piano-contrabaix, o trios amb el Carlos Nostro al saxo, a l’hotel Princesa Sofía.
Què fas actualment, en quin moment professional estàs?
Continuo com sempre, fent ‘bolos’. Combino tocar amb músics molt diferents amb projectes meus. Ara estic de gira amb la Rita Pagès, i no paro de tocar amb gent jove i ex-alumnes. He tret un disc de solos de contrabaix. I l’any passat, el Festival de Jazz de Barcelona em va fer el ‘retrat de l’artista’ i vaig ser l’encarregat de la clausura.
Com veus el jazz a casa nostra?
Fantàstic, estem en un moment molt bo, amb més qualitat i quantitat de músics de jazz. Gràcies a gent com el Francesc o jo mateix -personeu que no sigui modest- s’ha fet una molt bona formació. No es pot comparar amb els anys 80, quan vaig començar, que érem pocs, individuals, bons músics però comptats. Avui en dia hi ha molts bons músics, el nivell dels cantautors també ha pujat amb el relleu generacional. Per exemple, la Sílvia Pérez-Cruz, crec que ha obert un camí de nous cantautors músics complerts i molt professionals, amb un nivell musical espectacular.
Què et suggereix el nom de FB?
Em suggereix mestratge, elegància, subtilitat, senzillesa. Un artista que ha fugit de l’efectisme i l’espectacularitat i ha dotat la seva obra d’una estricta simplicitat formal, només aparent, que és el vertader segell d’aquest immens músic. Els seus arranjaments están desprovistos d’ornaments innecessaris i superflus. La sobrietat musical és el més fascinant de les seves interpretacions. Sempre trobant el to just per re-descobrir temes, fent un gran treball de recreació.
Francesc Burrull em suggereix amistat, saviesa…
Hem compartit estones dalt l’escenari, on m’ha fet sentir que cada
peça interpretada, cada nota polsada era única i perfecta. Estones fora l‘escenari on he après més música, on m’ha ensenyat que ser músic és un estil de vida. On hem acabat d’arrodonir els projectes que hem compartit, fent la feina ben feta, com ell diria.
Els riures també han envaït les nostres converses. I el Futbol! Crec que podria fer un màster sobre aquest esport que tant el fascinava.
Què fas actualment, en quin moment professional estàs?
Sóc consellera de la Societat AIE (Artistas, Intérpretes y Ejecutantes) i m’agrada la feina que fem, la lluita pels drets dels músics, sobretot online.
Amb el meu trio -Francesc Capella al piano, Guillermo Prats al contrabaix i David Simó a la bateria- sempre busquem nous reptes i estem portant als escenaris la nostra mirada particular del musical West Side Story.
Sóc la veu del projecte de Carles Margarit, dient i cantant els poemes del seu pare.
I també estic treballant en l’últim llibre-disc d’en Francesc Burrull. Una joia que, malauradament, no va poder tenir entre les mans.
Com veus el jazz a casa nostra?
El jazz a casa nostra té una salut de ferro. La cantera de músics que surten de les diferents escoles és aclaparador. La professionalitat i la imaginació per crear temes sembla inesgotable. Només falta que els governs respectin més la labor que es fa i que inverteixin en cultura en general. És l’eterna assignatura pendent.
Què et suggereix el nom de FB?
‘’Em suggereix una persona estimada per mi, amb qui vaig col.laborar. Vam tocar una època junts amb La Trinca també, apart de compartir les coses que fèiem en moltes disciplines diferents, com la publicitat, anuncis, composició, les peces del Serrat que va fer amb la Laura Simó…en fi, sempre vam tenir contacte. No gaire sovint, però quan ens vèiem l’estimació hi era present. Per tant, apart de l’estimació que li guardo de sempre, doncs sobretot la referència que era durant una època de ser un dels grans arranjadors. Ell, el Ricard Miralles, i una colla d’aquella època…ell representa a una generació de grans arranjadors.”
”Professionalment, sobretot treballo com a compositor, faig força encàrrecs, especialment en el món del flamenc. Vaig tenir la sort de col.laborar amb el Paco de Lucía i amb el Camarón de la Isla, gent que en aquell moment eren els mites vivents. Això em va donar gran continuitat, i és del que més he conreat. Apart, la composició de música simfònica sempre la tinc present, mai ho he deixat, sempre he fet obres de música simfònica i clàssica”
‘’El Jazz el veig extraordinàriament bé. El problema que hi ha és que és una disciplina que no s’ha instal.lat bé com en altres països, com Holanda, Dinamarca, Alemanya, allà hi ha Big Bands i es promou la creació d’obres noves, i sobretot hi ha feina pels músics. Aquí hi ha un planter de músics d’un nivell extraordinari, i la veritat em fa patir pensar que no sé si hi ha prou feina per tothom. Però bé, tots hem passat per bons i mals moments, però el jazz és evident que en aquests moments , per la cultura pedagògica que s’ha adquirit en aquests últims 15 o 20 anys, ha donat el seu fruit, i els músics ara són d’un nivell extraordinari.’’
2 respostes
Quan la categoria de mestre és ben marescuda. Molt bona iniciativa l’edició d’aquesta web. Vessar talent i afecte: on es desborda el sol.
És un encert aquesta web en honor al mestre, hem estat molts els qui hem gaudit del seu gran mestratge com pianista, com músic i com persona.
Una bonica manera de tenir-lo sempre amb nosaltres.
Moltes gràcies als qui ho heu fet possible.