Francesc Burrull Ill, fill del Francesc i la Marina, neix a Barcelona el 18 d’octubre de l’any 34. Va ser alumne del Conservatori del Liceu. El curs del 53 acaba els estudis i fa algunes actuacions de clàssica a dos pianos. Poc després debutarà com a pianista a orquestres com Okinawa, Castelos, Rigat o Tropicana. Descobriria a Duke Ellington, Cole Porter… i el jazz va entrar en escena.
La Big Band de Barcelona: ‘Músics, músics, músics sense aval ni subvenció, desheredats de la cultureta. Això és música ben feta.’ Obrien el cartell de l’antic Zeleste, just després de La Murga, cançó catalana, pagesa i urbana. També actuava ‘l’hipocondríac genial’ Gato Pérez, Toti Soler i Ma Anand Yashu, ‘l’home de bé universal i culé’ Tete Montoliu i els boleros del Farràs, La Voss del Tròpic.
Va ser el 18 d’abril en un concert a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova. Una dotzena de músics i intèrprets que han posat veu a la poesia de Pere Tàpias. El disc va publicar-se a l’octubre i ara s’ha fet el concert en el marc de la programació de l’Escena Vilanova. Ho explicaven així al Canal Blau.
A la dreta, Joan Ferret Carbonell, empresari visionari i inventor del primer cotxe elèctric català.
A l’esquerra, Peret, el pare de la rumba catalana, amb mirada viva i americana de cuir.
Al centre, el temps aturat entre copes i silencis, en un sopar que reuneix talent, memòria i futur.
El recordarem per la seva alegria de viure i un sentit de l’humor que encomanava. Però també pel compromís ferm amb el país i la cultura catalana. Al carrer, hi era quan tocava córrer, quan venien els grisos.
Als escenaris, dominava l’espai amb elegància i instint d’espectacle. El ‘Trinco’ de veu de tenor i simpatia de crooner, que feia riure, cantar i pensar.
Ens deixa un llegat inesborrable. Descansa en pau, Toni.
Per al seu vuitantè aniversari, a l’octubre del 2014, es van celebrar diversos actes d’homenatge. Podeu veure i escoltar un fragment de la vetllada al l’escenari del Jamboree, acompanyat de bons músics i amics. També us ensenyem una sèrie de fotografies fantàstiques de l’amic Juan Miguel Morales.
La primera edició d’aquest premi seria el detonant d’altres reconeixements a la trajectòria musical, com la Creu de Sant Jordi. La gala es va fer al març del 2017 a l’Auditori de Girona. Laura Simó, Lluis Llach, Núria Feliu, Josep Maria Espinàs i Maria del Mar Bonet, entre d’altres, van acompanyar el pare. Foto: Vicens Tomàs
Què et suggereix el nom de FB?
Ens vam conèixer cap al 1980, jo venia de Suïssa, en una època molt important de la meva vida. Els dos feiem classes a l’Aula (de Música Moderna i Jazz) del carrer Montornès, i els dimarts dinavem junts amb Roda, el Rosales, el Ponsa…ens ho passavem molt bé, recordo molt aquells dinars. Després també vam tocar junts moltes vegades, me’n recordo dels duets piano-contrabaix, o trios amb el Carlos Nostro al saxo, a l’hotel Princesa Sofía.
Què fas actualment, en quin moment professional estàs?
Continuo com sempre, fent ‘bolos’. Combino tocar amb músics molt diferents amb projectes meus. Ara estic de gira amb la Rita Pagès, i no paro de tocar amb gent jove i ex-alumnes. He tret un disc de solos de contrabaix. I l’any passat, el Festival de Jazz de Barcelona em va fer el ‘retrat de l’artista’ i vaig ser l’encarregat de la clausura.
Com veus el jazz a casa nostra?
Fantàstic, estem en un moment molt bo, amb més qualitat i quantitat de músics de jazz. Gràcies a gent com el Francesc o jo mateix -personeu que no sigui modest- s’ha fet una molt bona formació. No es pot comparar amb els anys 80, quan vaig començar, que érem pocs, individuals, bons músics però comptats. Avui en dia hi ha molts bons músics, el nivell dels cantautors també ha pujat amb el relleu generacional. Per exemple, la Sílvia Pérez-Cruz, crec que ha obert un camí de nous cantautors músics complerts i molt professionals, amb un nivell musical espectacular.
Què et suggereix el nom de FB?
Va ser el primer. Abans no n’hi havia, no n’hi havia, de músics que feien jazz en sèrio, que jo recordi.
A més, escrivia molt ràpid, i sempre una cosa endreçadeta, pim pam.
Quan anàvem nosaltres, que teníem que fer coses, escrivia molt ràpid, nosaltres havíem d’aprendre. I a més a més, ara farem això, però farem aquí aquesta versió, això ho canviarem i farem això allà, ii tal i tal. És el primer que va fer coses d’aquestes en sèrio, inclús improvisant, també.
Després van venir els altres i tal, però a l’època dels vuitanta no hi havia ningú que ensenyés res aquí.
S’ho va haver d’aprendre tot i fer anar al cap.
Què fas actualment, en quin moment professional estàs?
Al poble, a la Selva del Camp, hem fet una batucada amb grans i crios.
I després tinc gallines, arbres i oliveres, i ara em dedico a això.
També hem fet un grup que assagem cada dimecres al matí, tots som retirats. Som dos trombons, el més gran té 82 anys, l’altre en té 78. Jo, 75 i el saxo alt, 70. També hi ha un baixista que és pagès, i al piano és un anglès de més de 60.
També vaig fer un musical allà al poble.
Com veus el jazz a casa nostra?
Bé, ara hi ha ha molta gent. Abans no hi havia res de tot això. Per estudiar i ensenyar, tampoc hi havia res. Havies d’anar a buscar-ho a fora i portar-ho de qualsevol manera. Però està bé, que surti molta gent.
Hi ha gent de fora que venen a tocar i ho fan més barat. Llavors també va en detriment del músic petit. Saps què vull dir? Apart d’això, no tot el que hi ha musicalment està bé. Hi ha gent que ho fan millor, que són més grans. A més, es va progressant molt en l’ensenyament.
No hi havia internet, no hi havia res de tot això. Ara sí que hi ha una informació brutal, però no n’hi havia res. Però per contra, ara, per exemple, costa molt guanyar-te la vida. Hi ha molts que sí, però per guanyar-te la vida has de fer-ho molt bé. I cada vegada més. Tant per el nivell d’excel·lència com la competitivitat que hi ha.
Hi ha gent que sí que expressa coses, però n’hi ha que toquen i no diuen res.
Què et suggereix el nom de FB?
‘’Em suggereix una persona estimada per mi, amb qui vaig col.laborar. Vam tocar una època junts amb La Trinca també, apart de compartir les coses que fèiem en moltes disciplines diferents, com la publicitat, anuncis, composició, les peces del Serrat que va fer amb la Laura Simó…en fi, sempre vam tenir contacte. No gaire sovint, però quan ens vèiem l’estimació hi era present. Per tant, apart de l’estimació que li guardo de sempre, doncs sobretot la referència que era durant una època de ser un dels grans arranjadors. Ell, el Ricard Miralles, i una colla d’aquella època…ell representa a una generació de grans arranjadors.”
”Professionalment, sobretot treballo com a compositor, faig força encàrrecs, especialment en el món del flamenc. Vaig tenir la sort de col.laborar amb el Paco de Lucía i amb el Camarón de la Isla, gent que en aquell moment eren els mites vivents. Això em va donar gran continuitat, i és del que més he conreat. Apart, la composició de música simfònica sempre la tinc present, mai ho he deixat, sempre he fet obres de música simfònica i clàssica”
‘’El Jazz el veig extraordinàriament bé. El problema que hi ha és que és una disciplina que no s’ha instal.lat bé com en altres països, com Holanda, Dinamarca, Alemanya, allà hi ha Big Bands i es promou la creació d’obres noves, i sobretot hi ha feina pels músics. Aquí hi ha un planter de músics d’un nivell extraordinari, i la veritat em fa patir pensar que no sé si hi ha prou feina per tothom. Però bé, tots hem passat per bons i mals moments, però el jazz és evident que en aquests moments , per la cultura pedagògica que s’ha adquirit en aquests últims 15 o 20 anys, ha donat el seu fruit, i els músics ara són d’un nivell extraordinari.’’
2 respostes
Quan la categoria de mestre és ben marescuda. Molt bona iniciativa l’edició d’aquesta web. Vessar talent i afecte: on es desborda el sol.
És un encert aquesta web en honor al mestre, hem estat molts els qui hem gaudit del seu gran mestratge com pianista, com músic i com persona.
Una bonica manera de tenir-lo sempre amb nosaltres.
Moltes gràcies als qui ho heu fet possible.